14/03/2008
LES ESTÀTUES DE LA RAMBLA DE BARCELONA
Un art peculiarSón persones que es guanyen la vida disfressant-se de personatges coneguts o bé que criden l'atenció i es passen hores i hores immòbils davant l'expectació dels vianants de la ciutat.
Es tracta de veritables obres d'art a peu de carrer i sense la necessitat de ser esculpides, sinó jugant amb la figura humana com a obra.
Hi ha qui considera que és una forma vaga de guanyar-se la vida i que no s'hauria de permetre la seva exposició diària al mig del carrer. Però, segons la meva opinió, i atenent-me a la definició de cultura popular, diré que són cultura. Formen part de la Rambla i de l'ambient en general de la ciutat. Són un element característic de la ciutat i com a tal la conformen i li donen identitat.
Per tant, són cultura igual que la resta de petits detalls que, per més insignificants que semblin, són imprescindibles en totes les seves dimensions.
M. BELLERA
ESPAI DE MEMÒRIA: LA FONT DELS 5 CANYS
Al 1999 es va fer una restauració del cos de la font i el safareig, que van pagar els propietaris de les dues cases que toquen a la font.
La Font de Capdevila ha desenvolupat durant tota la seva vida i fins i tot al llarg del segle XX una funció social importantíssima. Ha estat el lloc de reunió de les senyores per excel·lència, a la seva manera el lloc d’esbarjo, encara que rentant roba al safareig o verdura a les piques de la font, ha estat l’excusa per sortir de casa soles i gaudir d’uns moments de llibertat dins un rol totalment femení, sense la vigilància del marit o personatge masculí que mana a la casa. Amb l’evolució de la societat i dels avenços tècnics al llarg del segle, la font ha anat deixant de banda aquestes funcions vitals, però encara ara desenvolupa un paper important dins la població; és un punt de trobada pel seu renom i encara ara és subministradora d’aigua per beure i és habitual veure la gent que hi omple les garrafes. El safareig ha caigut en desús, tot i què en fa molts pocs anys d’això, però es manté ple d’aigua i net, ja que forma part del patrimoni local.
BELLE TOUJOURS
Una relació sustentada per un secret perversEl director portuguès ha volgut ser totalment fidel a la història de Buñuel, fet que queda reflectit en el repartiment dels personatges, ja que Michel Piccoli torna a interpretar 38 anys més tard a Henri Husson, protagonista de la pel·lícula, la qual té com a eix central de la història un misteriós secret.
Oliveira ha adaptat els personatges al temps real que ha transcorregut entre la gravació de les dues pel·lícules i els ha fet evolucionar. Abans només els unia la relació d’amistat amb el marit de la dona però actualment només els uneix el secret que guarden.
Durant el transcurs de pel·lícula l’home busca desesperadament la dona per tot París però mentrestant l’espectador descobreix a poc a poc la intrigant història a partir de les confesions que Husson fa cada nit a un barman del cafè on va beure whisky. El personatge del barman és una figura molt interesant, ja que tot i la seva joventut, representa ser un pou de sabiduria que ha anat acumulant a partir de les experiències que li han narrat els seus clients. Un cop Henri Husson troba a Sevèrine, que el defugeix durant tot el film, la convenç de quedar per sopar amb la promesa de desvelar-li el secret. Aquesta cita té lloc a casa l’home i es desenvolupa en un incòmode silenci a l’expectativa de la revelació del secret. Es podria considerar com la venjança de Husson vers Sevèrine després que aquesta el rebutgés durant tota la vida.
Manoel el què ha fet amb aquesta pel·lícula és fer evolucionar els personatges de Buñuel a partir de produir un canvi de rol entre els dos personatges principals. En la primera pel·lícula Sevèrine representa el costat dominador i juga amb Henri en tot moment, però en aquesta segona part és Husson qui agafa aquest paper, ja que coneix un secret que a ella li interessa saber. Un altre canvi de paper entre els protagonistes queda palès en les seves adiccions, ja que ella, durant la seva joventut, és addicta al sadomasiquisme mentre que Henri amb els anys es torna alcohòlic.
Pel que fa a nivell tècnic, veiem que la pel·lícula és molt lenta i silenciosa, per captar bé els pensaments i sentiments dels personatges; efecte que aconsegueix amb la utilització de plans curts dels personatges però molt llargs de temps i sempre amb molt poca gent. Aquesta sensació de melancolia, fredor i nostàlgia de temps passats acaba d’agafar forma amb la utilització de colors foscos que representen la serietat de la societat burgesa de París.La pel·lícula, que va ser presentada al Festival de Sant Sebastià de l’any 2006, ens mostra una barreja de sentiments d’odi i amor d’un passat pervers que es reflecteix en un present ple de remordiments.
- Títol de la pel·lícula: Belle Toujours.
- Director: Manoel de Oliveira.
- Guionista i Productor: Manoel de Oliveira i Julia Buisel/ Miguel Kadilhe.
- Actors principals: Michel Piccoli, Bulle Ogier.
- Idioma: Francès, Subtitulada amb castellà.Característiques: París, 70 minuts, Color.
M. Bellera.
27/02/2008
AGENDA CULTURAL: Boscos endins
Dagoll Dagom va estrenar el passat 30 de gener l'obra BOSCOS ENDINS al Teatre Victòria de Barcelona.
Aquesta obra es va estrenar a Broadway el 5 de novembre de 1987, sota la direcció de James Lapine i amb la partitura de Stephen Sondheim. Es considera una de les obres més brillants de l'artista.
Dagoll Dagom ja va presentar l'obra a Girona el 22 de novembre passat i ara, des de principi d'any, es pot gaudir d'ella a Barcelona.
Ens fa adonar que després del clàssic "... i van ser feliços i van menjar anissos." dels contes, hi ha una realitat que cal viure, un dia a dia que segueix tot i que la fantàstica història hagi acabat.
26/02/2008
LA VEU D'ÀFRICA
A finals de gener de l’any passat va morir l’escriptor polonès Ryszard Kapuscinski, un dels grans mestres del periodisme modern i Premi Príncep d’Astúries 2003 de Comunicació i Humanitats. L’eix central de la seva vida el va passar a Àfrica i, a través dels seus relats, va donar a conèixer la història contemporània d’aquest continent a la resta del món. Aquest llibre n’és un bon exemple. És una visió global que ens fa sobre els punts principals que han marcat la seva vida, el periodisme i l’escriptura i Àfrica. Es podria considerar la base de tota la seva carrera, ja que tracta de forma generalitzada tres pilars que sustentaven la seva realitat.“Los cínicos no sirven para este oficio” és un recull de tres entrevistes que li van fer durant la seva estada a Itàlia l’any 1999 en motiu del VI Convenció “Redactor Social”. Segueix el mateix estil que vàries obres anteriors, una recopilació d’escrits, xerrades, idees i articles que ha anat fent l’autor al llarg dels seus anys dedicats a l’ofici. Però dins d’aquesta similitud estructural, hi ha un punt de divergència, es tracta de l’estructura del llibre, ja que el trobem dividit en tres parts i que cadascuna tracta un tema específic, tot i que estan relacionats: la visió de la realitat a través del mitjans de comunicació i el periodisme com a ofici, ens relata la història recent d’Àfrica i la primera trobada amb l’escriptor i crític John Berger. Tot i així el contingut del llibre té un punt comú en tot moment que és el fer bon periodisme. Aquest consell, que surt fins i tot de subtítol a la portada i que és el fil conductor del text, podria sonar una mica pedant segons qui el donés, però al tractar-se de Kapuscinski es pot considerar una conclusió de la seva llarga experiència en aquest món.Com s’ha dit anteriorment, aquest llibre té punts de semblança amb altres llibres seus com ara Ébano o El Emperador perquè parlen també d’Àfrica. En aquests però se centra en un fet concret o en un sol país mentre que en Los cínicos no sirven para este oficio, a la segona entrevista que està tota dedicada a aquest continent, ens fa un repàs general de la seva història, dels personatges que han estat claus en el seu desenvolupament i repara sobre algun país concret com ara Argèlia i Sud Àfrica. També trobem però, similituds amb altres llibres seus que se centren en el món periodístic com pot ser El mundo de hoy o Cinco sentidos del periodista. I és en aquest àmbit d’on surt el títol del llibre i on ens justifica perquè el cínics no serveixen per fer periodisme, considerant cínics aquelles persones que no veuen més enllà dels mateixos i busquen les notícies assentades als seus despatxos. Això ens queda resumit en la frase que ell mateix usa: "es un error escribir sobre alguien con quien no se ha compartido al menos un tramo de vida”. Kapuscinski defensa la idea de que el periodisme s’ha de veure com l’estudi de la història en el mateix moment del seu desenvolupament, de forma que ens explica la gran proximitat que veu entre periodistes i historiadors. Aquest fet pot estar una mica accentuat en la seva visió ja que ell és llicenciat en història, i per aquest motiu pot veure-hi un vincle més estret.Però pel que fa al fet de ser bon periodista no et dóna una resposta específica ni tancada, simplement et narra diferents flaixos de la seva experiència com a exemples: agafar com a centre ser la veu d’un continent mut, viure els esdeveniments, però, per altra banda també considera del tot legítima l’opció de Berger, és a dir, narrar el que t’envolta sense sortir de casa.Pel que fa a la forma com està escrit es pot considerar molt menys pesat el format conversa que no pas si fos un text tot seguit. És un estil molt més directe i amè. Tot i que hi ha respostes que són molt llargues i si no es coneix bé el tema pot resultar embolicat.
Té un estil bastant didàctic i, en conseqüència, molt moral, però se’n pot extreure una conclusió clara: els altres com a principal font tan del coneixement periodístic com humà.
- Títol: Los cínicos no sirven para este oficio.
- Autor: Ryszard Kapuscinski.
- Autor de la traducció: Xavier González Rovira.
- Anagrama, Barcelona, 2006.
M. Bellera
22/02/2008
AL PEU DEL BOUMORT
Perquè cultura és tot el què ens envolta. Perquè cultura no és només un llibre o un espectacle. Perquè cultura no és allò només entès pels intel·lectuals. Perquè cultura és tot i tothom. Perquè cultura és cada racó i cada persona que ens ha ensenyat a valorar quelcom de la vida. Perquè per mi, cultura també és això.
Actors i espectadors de la vida,
sempre veiem com es fila i desfila,
ell, protagonista del seu teatre,
amb La Pobla i Hortoneda com a paisatge,
ha donat forma a l’espectacle
i tots nosaltres en formem part.
M. Bellera
20/02/2008
INCONSCIENTES
Inconscientes no és una pel·lícula d'estrena, ja que data de l'any 2004. Es tracta d'una comèdia ambientada a la Barcelona de l'any 1913, on s'explica, de forma divertida, el caos que podien suposar els avenços en ciència a principis del s-XX.
Alma, noia de casa bona, embarassada de nou mesos i filla d'un prestigiós neurocirurgià del país, arriba una tarda a casa seva i es troba que el seu marit, psiquiatra, amb els ulls plens de llàgrimes i una mirada histèrica, li diu que ho abandona tot i marxa de casa. Alma, una dona de les més modernes de la seva època, no s'enfonsa davant la situació i decideix buscar-lo. Per emprendre aquesta aventura demana ajuda al seu cunyat, també psiquiatra, i millor amic del marit. Aquest, considrat una persona del tot assenyada i responsable, sap que és una complicació en la seva vida cedir als capritxos de la germana de la seva dona, però per un motiu molt clar, i que només ell coneix, li és impossible negar-s'hi. La búsqueda del marit desaparegut té com a únic punt de referència un manuscrit de la seva tesi que tracta sobre la histèria i la sexualitat, basant-se en les innovadores teories del doctor Sigmund Freud. El manuscrit està basat en l'estudi de quatre pacients del psiquiatra: una actriu que pateix de mania persecutòria, una dona que ha intentat assassinar al seu marit, una dona amb crisi d'identitat sexual i la última, una dona que ha descobert un terrible secret del seu passat.
La història gira al voltant d'aquesta tesi manuscrita i d'un munt de personatges secundaris que hi donen molt de joc. Es tracta d'una paròdia sobre la filosofia i els avenços científics de l'època centrada en els escàndols que provocaren les teories de Freud en aquell moment; potser una mica avançades per l'època.
És una pel·lícula entretinguda i la seva evolució és curiosa, ja que tot gira entorn els quatre transtorns que conformen la tesi, els quals acaben convergint en un punt central que els uneix.
- Director: Joaquín Oristrell.
- Actors principals: Leonor Watling, Luis Tosar i Alex Brendemühl.
- Gènere: comèdia.
- Duració: 100 minuts.
- Any: 2004
M. Bellera
.