Se muestran los artículos pertenecientes a Marzo de 2008.
14/03/2008
BELLE TOUJOURS
Una relació sustentada per un secret perversManoel de Oliveira és un dels directors més veterans de l’actual món cinematogràfic i el què ha intentat amb aquest film és retre homenatge a Luís Buñuel, a partir de configurar una segona part de Belle de jour, pel·lícula que aquest va fer fa 38 anys. Belle Toujours és una història que se centra en l’actual ciutat de París i ens relata el retobament de dos personatges que els uneix una fosca relació recolzada en un antic secret.
Oliveira, als seus gairebé 100 anys, encara segueix dins del panorama cinematogràfic i, al llarg de la seva carrera ha destacat per la capacitat d’adaptació de les seves pel·lícules als diferents moviments culturals. En són un bon exemple Aniki-Bobo, un film realista de l’any 1942 i Passado e o Presente que, per contra, és una comèdia mundana de l’any 1971. Només necessita la motivació d’un fet que li cridi l’atenció per adaptar-se ràpidament a l’estil: “La idea per Belle Toujours se’m va ocórrer de forma inesperada, com si sentís el desig de fer un homenatge a Luís Buñuel i Jean Claude Carrière”. Amb aquesta afirmació podem veure que no li va costar gens al director adaptar-se a un film que ens oferís una mirada nostàlgica cap a un clàssic del cinema europeu dels anys 60 com és Belle de Jour.
El director portuguès ha volgut ser totalment fidel a la història de Buñuel, fet que queda reflectit en el repartiment dels personatges, ja que Michel Piccoli torna a interpretar 38 anys més tard a Henri Husson, protagonista de la pel·lícula, la qual té com a eix central de la història un misteriós secret.
Oliveira ha adaptat els personatges al temps real que ha transcorregut entre la gravació de les dues pel·lícules i els ha fet evolucionar. Abans només els unia la relació d’amistat amb el marit de la dona però actualment només els uneix el secret que guarden.
Durant el transcurs de pel·lícula l’home busca desesperadament la dona per tot París però mentrestant l’espectador descobreix a poc a poc la intrigant història a partir de les confesions que Husson fa cada nit a un barman del cafè on va beure whisky. El personatge del barman és una figura molt interesant, ja que tot i la seva joventut, representa ser un pou de sabiduria que ha anat acumulant a partir de les experiències que li han narrat els seus clients. Un cop Henri Husson troba a Sevèrine, que el defugeix durant tot el film, la convenç de quedar per sopar amb la promesa de desvelar-li el secret. Aquesta cita té lloc a casa l’home i es desenvolupa en un incòmode silenci a l’expectativa de la revelació del secret. Es podria considerar com la venjança de Husson vers Sevèrine després que aquesta el rebutgés durant tota la vida.
Manoel el què ha fet amb aquesta pel·lícula és fer evolucionar els personatges de Buñuel a partir de produir un canvi de rol entre els dos personatges principals. En la primera pel·lícula Sevèrine representa el costat dominador i juga amb Henri en tot moment, però en aquesta segona part és Husson qui agafa aquest paper, ja que coneix un secret que a ella li interessa saber. Un altre canvi de paper entre els protagonistes queda palès en les seves adiccions, ja que ella, durant la seva joventut, és addicta al sadomasiquisme mentre que Henri amb els anys es torna alcohòlic.
Pel que fa a nivell tècnic, veiem que la pel·lícula és molt lenta i silenciosa, per captar bé els pensaments i sentiments dels personatges; efecte que aconsegueix amb la utilització de plans curts dels personatges però molt llargs de temps i sempre amb molt poca gent. Aquesta sensació de melancolia, fredor i nostàlgia de temps passats acaba d’agafar forma amb la utilització de colors foscos que representen la serietat de la societat burgesa de París.La pel·lícula, que va ser presentada al Festival de Sant Sebastià de l’any 2006, ens mostra una barreja de sentiments d’odi i amor d’un passat pervers que es reflecteix en un present ple de remordiments.
El director portuguès ha volgut ser totalment fidel a la història de Buñuel, fet que queda reflectit en el repartiment dels personatges, ja que Michel Piccoli torna a interpretar 38 anys més tard a Henri Husson, protagonista de la pel·lícula, la qual té com a eix central de la història un misteriós secret.
Oliveira ha adaptat els personatges al temps real que ha transcorregut entre la gravació de les dues pel·lícules i els ha fet evolucionar. Abans només els unia la relació d’amistat amb el marit de la dona però actualment només els uneix el secret que guarden.
Durant el transcurs de pel·lícula l’home busca desesperadament la dona per tot París però mentrestant l’espectador descobreix a poc a poc la intrigant història a partir de les confesions que Husson fa cada nit a un barman del cafè on va beure whisky. El personatge del barman és una figura molt interesant, ja que tot i la seva joventut, representa ser un pou de sabiduria que ha anat acumulant a partir de les experiències que li han narrat els seus clients. Un cop Henri Husson troba a Sevèrine, que el defugeix durant tot el film, la convenç de quedar per sopar amb la promesa de desvelar-li el secret. Aquesta cita té lloc a casa l’home i es desenvolupa en un incòmode silenci a l’expectativa de la revelació del secret. Es podria considerar com la venjança de Husson vers Sevèrine després que aquesta el rebutgés durant tota la vida.
Manoel el què ha fet amb aquesta pel·lícula és fer evolucionar els personatges de Buñuel a partir de produir un canvi de rol entre els dos personatges principals. En la primera pel·lícula Sevèrine representa el costat dominador i juga amb Henri en tot moment, però en aquesta segona part és Husson qui agafa aquest paper, ja que coneix un secret que a ella li interessa saber. Un altre canvi de paper entre els protagonistes queda palès en les seves adiccions, ja que ella, durant la seva joventut, és addicta al sadomasiquisme mentre que Henri amb els anys es torna alcohòlic.
Pel que fa a nivell tècnic, veiem que la pel·lícula és molt lenta i silenciosa, per captar bé els pensaments i sentiments dels personatges; efecte que aconsegueix amb la utilització de plans curts dels personatges però molt llargs de temps i sempre amb molt poca gent. Aquesta sensació de melancolia, fredor i nostàlgia de temps passats acaba d’agafar forma amb la utilització de colors foscos que representen la serietat de la societat burgesa de París.La pel·lícula, que va ser presentada al Festival de Sant Sebastià de l’any 2006, ens mostra una barreja de sentiments d’odi i amor d’un passat pervers que es reflecteix en un present ple de remordiments.
- Títol de la pel·lícula: Belle Toujours.
- Director: Manoel de Oliveira.
- Guionista i Productor: Manoel de Oliveira i Julia Buisel/ Miguel Kadilhe.
- Actors principals: Michel Piccoli, Bulle Ogier.
- Idioma: Francès, Subtitulada amb castellà.Característiques: París, 70 minuts, Color.
M. Bellera.
ESPAI DE MEMÒRIA: LA FONT DELS 5 CANYS
Aquesta font, que els seus orígens remunten a l’any 1173, perdura encara actualment i segueix abastint d’aigua la població de Tremp.Va ser construïda a causa de que els comtes del Pallars, Arnau i Àurea, amb el seu fill Ramon, van fer donació perpètua de les aigües del terme de Talarn a l’església de Tremp i a tota la seva comunitat present i per venir. Aquest fet consta en l’escriptura autoritzada pel notari de Tremp, el senyor Amato, a 7 de maig 1173. Al llarg de tota la seva vida la font ha anat sofrint diferents canvis, pel que fa a les millores que s’hi ha pogut anar afegint. Al 1864 es va construir la Font de la Creu que rebia aigua de la Font de Capdevila; amb el temps, va desaparèixer, però, després es va fer la Font de la Creu actual i encara ara continua rebent aigua d’aquesta. Un any molt important per la font i per la població de Tremp va ser el 1891, any en què es van fer obres de reconstrucció a la font; es va rebaixar el terra del darrera perquè les cavalleries poguessin utilitzar millor l’abeurador i es va posar un paviment de llosa al voltant del safareig per millorar la comoditat en les feines domèstiques que hi desenvolupaven les senyores de cada casa. Però el fet més important que canviava, en part, el rumb de la història de la localitat era, la instal·lació, aquell mateix any, del primer servei d’abastament d’aigua a domicili, encara que fos limitat.Durant el segle XX però, es quan la font ha sofert les reformes més grans i al llarg del qual a vist reduïda la seva funció imprescindible en la població, degut als nous avenços tecnològics que han fet minvar l’estructura del pedestal d’òrgan vital en la societat de l’època.L’any 1931 la font va ser traslladada al lloc que ocupa actualment. Abans estava situada més a la dreta, tocant a la plaça Capdevila, però amb la construcció d’infrastructures per millorar les comunicacions d’acord a l’època, es va haver de moure. La reproducció que se’n va fer a la nova ubicació respecta bastant fidelment l’anterior. Les diferències que van introduir són el canvi de lloc de l’abeurador, que el van situar a la dreta de la font, les piques per rentar a l’esquerra i en lloc de quatre canons de raig continu van passar a ser tres, més les dos aixetes de les piques per rentar. La d’abans tenia 6 canons i aquesta en té cinc. Actualment s’ha generalitzat el nom de Font dels cinc canyos però el seu nom autèntic continua sent Font de Capdevila.
Al 1999 es va fer una restauració del cos de la font i el safareig, que van pagar els propietaris de les dues cases que toquen a la font.
La Font de Capdevila ha desenvolupat durant tota la seva vida i fins i tot al llarg del segle XX una funció social importantíssima. Ha estat el lloc de reunió de les senyores per excel·lència, a la seva manera el lloc d’esbarjo, encara que rentant roba al safareig o verdura a les piques de la font, ha estat l’excusa per sortir de casa soles i gaudir d’uns moments de llibertat dins un rol totalment femení, sense la vigilància del marit o personatge masculí que mana a la casa. Amb l’evolució de la societat i dels avenços tècnics al llarg del segle, la font ha anat deixant de banda aquestes funcions vitals, però encara ara desenvolupa un paper important dins la població; és un punt de trobada pel seu renom i encara ara és subministradora d’aigua per beure i és habitual veure la gent que hi omple les garrafes. El safareig ha caigut en desús, tot i què en fa molts pocs anys d’això, però es manté ple d’aigua i net, ja que forma part del patrimoni local.
LES ESTÀTUES DE LA RAMBLA DE BARCELONA
Un art peculiarUn dels indrets més concorreguts de la ciutat de Barcelona són les Rambles que ens porten des de plaça Catalunya fins a l'estàtua de Colom i el mar. És un dels llocs més característics i turístics que hi ha. Però és que una Rambla plena de quioscos, paradetes de flors i d'animals no és mereix menys. Tot i així, si a algú se li descriu la Rambla de Barcelona amb aquestes paraules sempre hi trobarà a faltar una cosa, una cosa que la fa especial, que li dóna un tret distintiu: les estàtues vivents de la Rambla.
Són persones que es guanyen la vida disfressant-se de personatges coneguts o bé que criden l'atenció i es passen hores i hores immòbils davant l'expectació dels vianants de la ciutat.
Es tracta de veritables obres d'art a peu de carrer i sense la necessitat de ser esculpides, sinó jugant amb la figura humana com a obra.
Hi ha qui considera que és una forma vaga de guanyar-se la vida i que no s'hauria de permetre la seva exposició diària al mig del carrer. Però, segons la meva opinió, i atenent-me a la definició de cultura popular, diré que són cultura. Formen part de la Rambla i de l'ambient en general de la ciutat. Són un element característic de la ciutat i com a tal la conformen i li donen identitat.
Per tant, són cultura igual que la resta de petits detalls que, per més insignificants que semblin, són imprescindibles en totes les seves dimensions.
Són persones que es guanyen la vida disfressant-se de personatges coneguts o bé que criden l'atenció i es passen hores i hores immòbils davant l'expectació dels vianants de la ciutat.
Es tracta de veritables obres d'art a peu de carrer i sense la necessitat de ser esculpides, sinó jugant amb la figura humana com a obra.
Hi ha qui considera que és una forma vaga de guanyar-se la vida i que no s'hauria de permetre la seva exposició diària al mig del carrer. Però, segons la meva opinió, i atenent-me a la definició de cultura popular, diré que són cultura. Formen part de la Rambla i de l'ambient en general de la ciutat. Són un element característic de la ciutat i com a tal la conformen i li donen identitat.
Per tant, són cultura igual que la resta de petits detalls que, per més insignificants que semblin, són imprescindibles en totes les seves dimensions.
M. BELLERA
.